Al camp un llop parat es pot confondre amb un gos marró, gran i amb orelles dretes, particularment amb els gossos – llop o alsacians. Tanmateix el llop resulta ser més corpulent, fort i compacte que qualsevol d’aquests gossos.
El seu cap és més ample i rodó; les orelles més curtes, sobresurten poc del pelatge cranial. Els ulls són oblics com a conseqüència del gran desenvolupament dels pòmuls i els maseters; el iris és summament transparent i ambrat.
Els membres musculosos i no excessivament llargs, acaben en mans i peus poderosos, més compactes (camina sobre els dits) que els dels gossos. Com molts alsacians, els llops son proporcionalment més alts de les potes davanteres que de les posteriors. La cua gruixuda i peluda. En moviment no hi ha gos que es pugui comparar amb el llop, perquè la seva marxa resulta molt més elàstica, harmoniosa i elegant com si llisqués sobre rodes; tal és la perfecció del anomenat “trote lobero”.
Descendents del llop, segurament del canis pallipes, els gossos actuals han accedit a la més amplia gama de formes i grandàries gràcies a la selecció genètica dirigida pels criadors.